Hola a todos:

Descobreix el món, pretende ser una sección, dedicada a descubrir el mundo, tanto del entorno más próximo y que nos rodea, a partir de artículos de opinión, como el más alejado a través de diarios de viaje. Esta sección esta coordinada por el Dr. Gonçal López, Profesor de Historia Econónomica de la UIB, y como siempre esta dispuesto a colaborar en todos los proyectos culturales que se le presentan. Desde ebussus.net le queremos agradecer su colaboración, y aprovechamos la ocasión para animaros a colaborar y crear vuestras propias secciones, para hacer d'ebussus.net, un portal completo e interesante. Sin más preámbulos, disfrutad del viaje......

ebussus.net

Flashes d’un annus horribilis

- 1 -

Mentre l’any que mor començava amb la negror, tòxica, del chapapote, als litorals gàlecs, aquest maleït 2003 vol expirar escampant merda pels litorals de la Colònia de Sant Jordi. Podria tractar-se d’un acte de venjança per les malifetes que l’actual President de la nostra comunitat hi feu (i això que, pel que es diu, allà hi té casa!!) quan ostentava la responsabilitat del medi ambient de no resultar que el fang trabucat a la platja del Dolç obeeix a la voluntat del mateix ministeri de construir un centre de visitants a la protegida illa de Cabrera. Aquesta enèsima edificació era un dels projectes “estrelles” de l’exministre Matas (DM, 5/XII/03 p. 18) la qual cosa ens fan sospitar que els seus objectius com a ministre foren la destrucció despietada de la natura. Ja ho veureu amb el futur de l’Ebre. No ens hem de sorprendre, emperò, ja que aquest oportunista mai va arribar a distingir entre medi i mig. En Matas, entre nosaltres, no té masses llums –els dois que va amollar al Club segle XXI són insuperables!- i les poques que ha adquirit procedeixen del seu mentor, l’epuló Zaplana. No es estrany que aquest darrer, en recompensa per el qüestionat pla hidrològic nacional i per campanya del bilingüisme balear –dissenyada sota els paràmetres d’un valencianisme ridícul-, i després d’haver sacrificat els interessos illencs quan fa la Copa Amèrica, l’hagi anomenat ambaixador de la comunitat valenciana. L’encertada il.lustració d’en Pau, publicada al DM (6/XII/03 p.33) que ens permetem reproduir, immortalitzarà aquesta nova tasca de fallera major del plurifacètic J.M. Per cert, de bones es salvà el nostre president car, com informaven diversos rotatius illencs, de no haver estat aturat pels nous escàndols de pederastia, el pallaringa d’en Michael Jackson hagués estat fitxat com a promotor del turisme balear. Aquest cronista ja no s’astora de rés, especialment dels simptomàtics nomenaments fets per aquest govern (Cultura, Presidència, Medi Ambient, Presidència, Comerç, Senador autonòmic ...) per la qual cosa hom albira que el “pare” adoptiu dels tres Prince (I,II i III) hagués acabat ocupant la Direcció General de Menors de la nostra sofrida Comunitat Autònoma!!!!.

- 2 -

La primavera del 2003 arribà amb vents de guerra. Bons contra dolents; cristians contra moros. Com a Pollença, i a Sóller, però més en serio. Aquest pic es tractava de salvar la humanitat del perill de morir sota les fantasmagòriques armes químiques que en Sadam Hussein, el cabdill de l’eix del mal, amagava als refugis del seu feu iraquià. L’àngel exterminador (G.B.) reuní a les Açors a la seva titella (A.B.) i al seu mamporrero (JMª.A) per fer l’esclafit. Desobeint la ONU, el Seté de Cavalleria bombardejà impunement aquell infern, matant dones, nins, vells, civils, shiites, sunnites i qualque periodista espanyol que emprenyava. Ningú va gosar a posar fré. Aquella acció, malament anomenada guerra, fou més aviat l’aperitiu, criminal, del que ha vingut després: una autèntica guerra de guerrilla, de resistència per por d’una ocupació vergonyosa grollerament disfressada de lluita antiterrorista. Efectivament, tots i cada atac dels patits pels exèrcits d’alliberament occidental (americans, anglesos, italians, espanyols, hondurenys, dominicans, polonesos, estonians ...... ) són titllats de accions pròpies del terrorisme internacional (= Nova York 11/IX, com a paradigma). La seva resposta, ben pròpia dels israelians, -46 civils després de “l’atentat” contra els espies espanyols, més dotzena de nins assassinats a l’Afganistà una setmana després, etc. etc. - és una intervenció “necessària” d’inevitables efectes colaterals. Davant aquesta manipulació, mesquina, covarda, es troba la frustració de no haver pogut acabar amb el poble iraquià (Sami Nair, EL PAIS, 1/XII/03); així com l’absència de confiança en poder fer-ho abans de les eleccions nord-americanes de la propera tardor. Si bé aquest cronista expressa el seu reconeixement sobre la vàlua dels soldats espanyols, especialment en constatar que ni ells mateixos entenen el seu desplaçament a Diwaniya, al mateix temps manifesta que aquesta constitueix la seva involucració fefaent en una vertadera invasió; dit d’una altre manera, el batalló simptomàticament nomenat PLUS ULTRA –que porta com a insígnia la creu de Santiago!!!- contribueix a incrementar les forces d’ocupació. El més trist, però, és el paper de mameluc que hi estan jugant. Es comprensible que els americans no volguin que els seus boys morin a l’Iraq; per això estan els altres, els de segona divisió. La mort de set persones espanyoles com a conseqüència de l’atac de la resistència iraquí feu capgirar un dels capítols més representatius de la història d’Espanya, aquesta història que l’excomunista i ara ministra d’educació, Pilar del Castillo, obliga a estudiar als al.lots bascs i catalans: la guerra d’independència (als països catalans, la guerra del Francés). Vos imaginau que el timbaler del Bruch, els capitans Daoiz i Velarde, n’Agustina d’Aragón i els bandolers de la Sierra Morena fossin considerats mers terroristes? Cap en el vostre cap que la famosa sèrie televisiva Curro Jiménez fos acusada pels francesos d’apologia de terrorisme?. Bromes a part, els iraquians, les víctimes, no menjaran torrons, ni ametlles, ni xot tan se vol. Prou tindran en sobreviure a les escomeses dels nous exercits de salvació!.

- 3 -

Hom pensava que entre la imperícia i la frivolitat governamental mostrada davant la catàstrofe del Prestige i, el que es pitjor, la gola criminal per conquerir els jaciments petrolífers iraquians, els electors respondríem palesant el nostre rebuig com tan de pics sentíem tots en manifestacions i converses. Però ... Ca!. Les mentides, les maniobres barroeres, l’abús dels mitjans de comunicació, l’agressivitat, l’insult, la intimidació, la manca d’escrúpols i la por –a més a més dels cèntims lliurats a alguns vilatans gàllecs- determinaren l’orientació del vot. Els Peperos mantenien, encara que a la baixa, el predomini polític a l’estat. Es cert que, pel que fa les Illes Balears, els desencerts en la gestió pública del Pacte de desgovern, especialment a Eivissa, contribuïren decididament a emetre un vot de càstig i a retornar el poder a aquells que sempre l’han posseït. De bell nou, la butxaca i la por mal entesa pessaren més que la consciència i el deure. El conservadorisme, el caciquisme caduc, el franquisme reciclat, els egoismes més llampants, pogueren més que altres alternatives més arriscades –potser- i (tal volta) poc convincents especialment per mor d’una la manca de valors personals d’alguns dels seus candidats. El robatori, groller i antidemocràtic, succeït a la Comunidad de Madrid atorga les febleses d’una fràgil democràcia fent inevitable que diputats traïdors com els exsocialistes Tamayo i Saez lliuressin la presidència a la dreta forçant una inèdita i sospitosa repetició dels comicis que consolidà a la trona els defensors del ciment i dels doblers. Fos com fos, l’electorat ha posat en evidència la fragilitat de la seva consciència, deixant-se enganar un pic més per les conveniències, espúries, d’un masoquisme atroç. Com s’argumentava al rotatiu BALEARS (9/XII/03 p, 19) <els populars són mestres a l’hora d’injectar virus de la por entre els segments benestants de la petita burgesia i de les classes mitjanes>>. La geografia hispana, emperò, compta encara amb bastions on la sensatesa i el cansanci han donat mostres diàfanes d’apostar pel canvi. Els sorprenents resultats dels comicis catalans, que deixen al PP al seu lloc, permeten esperar un futur amb esperances. No serà fàcil la nova andanada, però la il.lusió per a emprendre nous camins, més autònoms i mes justs, ben bé mereixen la confiança en el seu nou govern. Lamentablement, però, les illes cada pic estan més allunyades dels països catalans i més a prop (horror!) dels països valencians!!!!

- 4 -

La guíndola: <<El Presidente i la Constitució>>. El 2003 es tanca just quan la nostra carta magna fa els seus primers vint-i-cinc anys. El que hauria de ser motiu de satisfacció, de reconeixement, en haver sabut modernitzar el nostre espai vital, en haver passat d’una cruel dictadura a una democràcia formal, s’ha vist utilitzat per violar alguns dels preceptes més democràtics de la nostra constitució: el que parla de les llibertats d’acció i de decisió de tots aquells a qui aquesta empara -: - <¿perquè els que diuen defensar-la no la volen aplicar?>, es demanava l’incisiu Miquel Angel Aguilar (Cadena SER, 1/XII/03)-. Tal volta per això, la Constitució vigent rebé, l’any 1978, el rebuig dels sectors més reaccionaris entre els quals es comptava un jove inspector d’hisenda, adscrit a la llavors província de Logroño, anomenat Jose María Aznar López. Les seves filípiques mostraven una desconfiança, palesa, pels reptes de la nova democràcia, per la por a l’Espanya de les autonomies (“antes rota que roja”), per la ruptura, inevitable, del franquisme. No deixa de ser cínic que aquells que la negaren avui tractin de fer-se-la seva, argumentant la inoportunitat de la seva reforma Es un insult a la intel.ligència tancar-se, estèrilment, dins uns reductes de lleis, conscientment ambígües, quan hom reclama una urgent adaptació als anys presents!. Fins i tot, el mateix Príncep d’Astúries estaria d’acord en que una filla seva heredàs la corona en detriment d’un germà nascut posteriorment. Es clar que, d’obrir l’olla, qual casa de Pandora, poden sortir infinitud de sorpreses com ara el plantejament d’un nou sistema d’estat, absolutament més racional, i més propi de nacions adultes, com ara la recuperació de la República. Això, desventuradament, no pareix que ens ho deixin replantejar als futurs “súbdits” de la reina Letizia. Sembla que encara no estam preparats per aitals aventures. Per això, continuarem amb l’olor de naftalina, la mateixa amb la qual un vanidos Luis de Grandes, portaveu del PP a la Cambra de Diputats escudà l’adhesió del seu partit a l’homenatge a les víctimes del franquisme. De Grandes, tanmateix, era coherent: si el govern, amb el recolzament del Partit Popular, financia dels pressupostos generals de l’Estat la Fundació del Caudillo, i paga funerals al Valle de los Caídos, no hem de demanar que condemni el seu legat. A la fi i al cap, la major part d’ells (que no dels seus votants!) no descendeixen de les víctimes ans més aviat dels lacais i seguicis del Dictador. Tenia raó aquella TRINCA quan, en ser proclamat el reglament de la nova vida democràtica, cantava:

<<Ara que tenim la Consti, la Consti
si no va millor anirà pitjor ..... >>

Es clar que mentre els Aznar, Trillo, Cascos, Arenas, Rajoy ........................ i Matas es parapeten darrera el bunker d’una consti superada, els tres mosqueters catalans han abandonat el baró del bidet per a ocupar-se d’Operación Triunfo!!!!!

Bones Festes i un nou any ple de canvis i d’esperança

** Aquest article ha sigut publicat per primera vegada al mes de Desembre 2003 a la revista Cala Millor-7

[ Volver a ebussus.net ]